Les feromones, el llenguatge de la química

Començar per començar, dedicaré el meu primer post al grup de recerca al qual vaig fer el doctorat, i que es dedica a un tema tan peculiar com la comunicació feromonal dels insectes.

Les antenes de les papallones nocturnes (arnes) estan dissenyades per filtrar grans quantitats d’aire en busca de molècules amb finalitat comunicativa.

Els insectes perceben el seu món a través de les antenes, un òrgan olfactiu bioquímicament molt semblant al nostre nas, però que en la major part dels casos està enormement més ben adaptat per filtrar grans quantitats d’aire en busca de senyals comunicatives. La presència d’aliment, de perill, de congèneres o d’una parella amb qui copular se’ls posa de manifest gràcies a unes molècules presents a l’ambient en quantitats ínfimes anomenades feromones. Dit ràpid i malament, vindria a ser com si aquestes bestioles utilitzessin molècules volàtils enlloc de paraules o imatges alhora d’interaccionar amb el seu entorn.

Especificitat i sensibilitat

Un aspecte sorprenent d’aquest llenguatge químic és l’elevada especificitat del sistema, que permet que cada espècie tingui la seva pròpia feromona i que, per tant, cap individu d’una espècie es senti atret per la feromona d’una espècie veïna. Aquesta especificitat es fa evident, per exemple, en les trampes feromonals utilitzades per al control biorracional de plagues i que només recullen individus d’aquella espècie per a la qual és activa la feromona. Pel que fa a la sensibilitat, s’ha estimat que una femella d’insecte en té prou en emètre 10 ng (10 grams dividit per mil milions) de feromona al llarg de tota una nit per tal que un mascle de la seva espècie la pugui trobar.

Al vídeo (cedit amablement per la Unitat d’Ecologia Química del CSIC) podeu veure una petita arna volant irremediablement cap a un paperet impregnat amb feromona.

I els humans, tenim feromones?En cas de ser així, no seríem els únics mamífers amb aquesta qualitat. S’ha pogut observar, per exemple, que les vaques, que identifiquen els seus vedells a través de feromones anals, rebutgen alletar el seu si ha estat impregnat amb feromona d’un altre individu i, de la metaixa manera, n’accepten un d’aliè que ha estat impregnat amb la feromona del seu propi vedell.En el cas dels humans, resulta innegable que hi ha determinades olors que ens poden arribar a influenciar fins al punt de fer-nos canviar el caràcter, però segons s’ha pogut observar en altres espècies, les feromones actuen a través d’uns receptors molecularment diferents als emprats per les molècules olfactives i que no han estat identificats en els éssers humans. A més, analitzant els sentits de nombroses espècies del regne animal s’ha arribat a un fort consens en la relació que hi ha entre l’adquisició de capacitats sensorials com la vista o l’oïda i la pèrdua de les capacitats olfactives en general. Però el debat no està del tot tancat; alguns fenòmens com la sincronització dels cicles menstruals en dones que conviuen moltes hores, o la comunicació entre un recent nascut i la mare (o la dida) durant l’alletament podrien tenir algun component de tipus feromonal. Però la biologia humana és molt complexa, i de moment ens haurem de quedar amb el misteri de si encara conservem algun vestigi de comunicació feromonal o, per contra, hem d’acceptar que no som uns éssers tan complets, i que el preu que hem de pagar per tenir una vista i una parla tan desenvolupades és que hi hagi una mica menys de química entre nosaltres.

Referències
J. Insect Physiol. 1982; 28(10):863-866
Neuron 2005 Nov 3;48(3):417-30.
Behav Brain Res. 2009 Jun 25;200(2):336-45