Col·laborar per sobreviure

Des de temps ancestrals, les espècies han hagut de resoldre la disjuntiva entre competir o cooperar per a enfrontar-se a l’evolució. L’Institut d’Ecologia Pirinaica del CSIC, amb seu a Zaragoza, ha estat estudiant un cas curiós de simbiosi, en que la cooperació entre dues espècies molt diferents ha permès la subsistència d’una espècie durant molts més anys del que porta l’ésser humà a la Terra.

Es tracta d’una petita planta, Borderea chouardii, que habita en alguns penyassegats assolellats del Pirineu i que ja existia fa més de 6,5 milions d’anys, quan encara faltaven més de 6 milions d’anys per a l’aparició de l’ésser humà i el clima d’aquesta regió era més aviat tropical. No són moltes les espècies que van sobreviure a les posteriors glaciacions i, de fet, s’estima que més del 50% dels mamífers que poblaven la Terra en aquell moment van desaparèixer. Com s’ho ha fet, doncs, aquesta relíquia prehistòrica i d’hàbitat tropical per sobreviure al pas de l’evolució?

La resposta està en els penyassegats. Aquestes parets rocoses no només han ofert a aquestes plantes un seient de primera fila al sol, sinó que també n’han evitat el colgament per la neu i l’exposició als grans hervívors. Però per a una planta que, com tantes altres, es reprodueix mitjançant llavors, la força de la gravetat juga fortament en contra, fins al punt de que en poques generacions d’anar perdent les llavors penyasegat avall, la Borderea hagués desaparegut amb quasi total seguretat. El secret per a mantenir-se a la paret generació rere generació l’hem de buscar en una petita formiga anomenada Pheidole pallidula que s’ha habituat a conviure amb la planta i que li du a terme la tasca d’escampar les seves llavors per les escletxes del penyasegat. D’entre tots els insectes, le formigues han estat sempre els menys preuats per a les tasques de disseminació de les llavors, doncs entre d’altres coses no poden recórrer les distàncies dels insectes voladors, però en aquest cas el transport modest de llavors d’una escletxa de la roca a una altra que està a pocs metres ha permès que una planta aparentment vulnerable del terciari tropical hagi sobreviscut fins als nostres dies. Ara toca esbrinar si en aquesta relació també la formiga n’ha tret el seu profit.

 

Cal conservar les espècies? L’evolució és un procés dinàmic i que no s’atura mai. Estigui o no l’ésser humà present a la Terra, la desaparició d’espècies ha estat, i molt probablement serà, un fenòmen continu. Unes espècies expandeixen el seu territori i augmenten la seva població en detriment d’altres que desapareixen pel canvi que això ha suposat en el seu ecosistema. D’avant d’aquesta evidència, té algun sentit dur a terme actuacions per protegir aquestes relíquies del passat? La protagonista d’aquest article està inclosa, per la seva antiguitat, sigularitat i vulnerabilitat, a la directiva europea de conservació d’hàbitats naturals de la flora i fauna salvatge. Qui sap? Potser si l’ésser humà no hagués estat present, a aquesta planta ja li hauria arribat el seu torn de forma natural… Sovint enfoquem el debat sobre la conservació d’espècies des d’una perspectiva pragmàtica i econòmica, per l’important paper que juguen el conjunt d’espècies que conviuen amb nosaltres en el manteniment de les condicions de vida que resulten favorables a l’ésser humà. Però no podem deixar de banda l’aspecte filosòfic i ètic de la conservació, un tret que ens fa humans. Créixer desmesuradament sense la més mínima sensibilitat per les espècies veïnes pot resultar una actitut esperable d’una llagosta que causa plagues a la sabana africana. Però més enllà dels benefeicis que en poguem obtenir, el fet de considerar cada espècie un valor per sí mateixa i decidir protegir-les, començant per aquelles que ens han donat una lliçó magistral de supervivència al pas del temps, és una actitut que ens allunya evolutivament de les llagostes i, per tant, un indicador de que en el llarg viatge de l’evolució estem anant pel bon camí.

Referències
PLoS one. 2012; 7(9): e44657