Els estels també moren

Vist des d’una escala de temps humana pot semblar que els gegantins objectes que habiten la cúpula estel·lar siguin eterns i impertorbables, però el cas és que, igual que els éssers vius, també neixen, evolucionen i, transcorreguts molts milers d’anys, moren. En el cas de les estrelles, allò que marca la joventut o senectut de l’astre és, a grans trets, la quantitat de combustible que té per cremar. Durant la vida de l’estrella es produeix un equilibri entre la tendència a expandir-se, produïda per les reaccions nuclears que tenen lloc al seu interior, i la tendència a col·lapsar-se, propiciada per la força de la gravetat que guia la compactació dels gasos que la formen.

Representació gràfica d’una nana blanca absorvint combustible d’una estrella veïna

Una de les formes més espectaculars de mort estel·lar és l’anomenada “Supernova”. Aquestes supernoves, manifestades sovint per l’aparició d’una “nova” estrella al firmament, poden tenir el seu origen en la mort d’una estrella massiva (aquelles amb una massa més de cinc vegades superior a la del sol), o bé en una estrella anomenada “nana blanca” (en procés avançat d’envelliment) que va rebent combustible d’una estrella veïna fins que assoleix una massa insostenible. En ambdós casos, el resultat és una violenta explosió que escampa gas i partícules per l’espai. Des del nostre humil planeta Terra, aquesta explosió es pot traduir en l’aparició d’una nova estrella, més brillant que totes les demés, i que desapareix en qüestió de setmanes o de pocs anys.

Aquests fenòmens estel·lars han estat observats en diverses ocasions des del planeta Terra, fins i tot molt abans de l’existència de telescopis. Sota la denominació d'”estrelles convidades” pel fet d’aparèixer del “no res” i tornar a desaparèixer al cap d’un temps, s’han trobat descrites simultàneament i amb coincidència de dates en antics tractats d’astronomia de diferents civilitzacions situades a diferents indrets del planeta.

Representació artística de com es deuria veure la supernova del 1006 des de la Terra

Una de les supernoves enregistrades com a més brillants de la història es va produir l’any 1006, i les seves característiques de lluminositat, mida i durada van ser meticulosament documentades per astrònoms xinesos i egipcis. Més de mil anys després, un equip d’investigadors de la Universitat de Barcelona han publicat els resultat d’un acurat treball que revela l’origen d’aquesta supernova.

Imatge del remanent de l’explosió, situat a uns 7000 anys llum de la Terra, obtinguda a partir de mesures de raig X

Les primeres pistes, ja conegudes, sobre l’origen d’aquesta supernova les trobem en els documents que el metge i astrònom egipci Ali ibn Ridwan va deixar per a la posteritat. Aquests manuscrits, amb informació molt detallada sobre el tipus de lluminositat, mida i durada de l’estrella, s’han complementat ara amb una exploració exhaustiva de tota la zona de l’espai propera a la localització de la supernova. Donat que les dades de l’observació apuntaven cap a la hipòtesi d’un sistema binari (de dues estrelles lligades entre sí per la força de la gravetat) l’equip de la Universitat de Barcelona ha escorcollat l’espai en busca d’estrelles candidates a acompanyar i subministrar combustible a la desapareguda. El resultat ha estat l’absència total de candidates a dur a terme aquesta tasca, la qual cosa ha fet replantejar les hipòtesis sostingudes fins al moment i acceptar que molt probablement l’explosió fos deguda a la col·lisió i fusió de dues nanes blanques. Aquest mecanisme alternatiu sobre la formació de supernoves està encara sotmès a debat. No obstant, la consistència de les dades recollides i el fet que el model teòric concorda amb els models estel·lars existents, ha provocat a una bona acollida d’aquesta hipòtesi per part de la comunitat científica.

Cal investigar l’espai exterior? Des de la seva recent creació, aquest bloc ha posat especial èmfasi en el leit motif de la recerca científica. Sovint tendim a pensar que només té sentit investigar aquelles qüestions que ens poden proporcionar una vida més segura, més saludable o més confortable. No dubtem sobre la legitimitat d’algunes línies de recerca que, en el fons, tenen com a verdader objectiu l’explotació lucrativa i, en canvi, arrufem el nas quan es tracta d’una recerca aparentment inútil com és l’origen d’una estrella que va petar fa més de vuit mil anys en algun racó de la galàxia. Però aquestes qüestions no han desaparegut mai del full de ruta del coneixement científic. De vegades ha repercutit directament en la vida quotidiana, com és el cas de la innovació en materials per a ginys espacials que actualment tenim a les nostres llars, però en moltes ocasions no hi ha hagut altra motivació que la de saber què hi ha més enllà de la cúpula estrellada. El treball explicat en aquest post no ha tingut, ni de lluny, el pressupost destinat als grans projectes d’exploració de l’espai, i tampoc voldria entrar en el debat de si la quantitat de recursos destinats a aquests grans projectes està o no equilibrada. Del que no en tinc cap dubte és que mirar el cel i preguntar-nos què hi ha (o què hi ha hagut) és inherent a la nostra naturalesa i està lligat a qüestions tan immortals com el famós “d’on venim?” o “cap a on anem?”

Referències
Nature 2012; 489:533-536
Departament d’astronomia i meteorologia de la Universitat de Barcelona

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Física i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s