El dopatge de les abelles

honeybee-flower1

Ens anuncien l’arribada de la primavera i acudeix a la nostra ment la postal cognitiva d’un cel blau i nítid, coronat per un sol radiant que escalfa un prat de colors mentre una munió d’insectes es passegen de flor en flor. Només hi falten uns violins de Vivaldi anunciant l’arribada del bon temps, i és que la pol·linització és una de les estampes més bucòliques i paradigmàtiques de la primavera. Però allò que per a nosaltres és una escena relaxada i pacífica, a la natura constitueix un autèntic acte de supervivència orquestrat, com tantes altres vegades, per una forta competència i afany de reeixir per sobre dels demés. De fet, el procés de pol·linització mediat pels insectes és fruit d’una rivalitat de milions d’anys d’evolució durant els que cada planta ha buscat les seves estratègies per tal que els insectes acudeixin a les seves flors i no a les del veí. N’hi ha que juguen la carta de produir més nèctar que les demés, d’altres han desenvolupat flors ben grans i acampanades per tal d’oferir confort i refugi als pol·linitzadors, i algunes fins i tot han dibuixat als seus pètals autèntiques pistes d’aterratge (només visibles amb la llum ultraviolada) per posar-ho més fàcil als insectes convidats. Però com s’ha explicat en entrades anteriors d’aquest bloc, la química és, sens dubte, la principal via de comunicació entre els insectes i les plantes.

051660-130308-caffeine-potRecentment uns investigadors de la Universitat de Newcastle (Anglaterra) han fet una descoberta que afegeix el dopatge a la llista d’estratègies que les plantes tenen a l’abast per tal de guanyar aquesta competició pel pol·linitzador. Ja fa alguns anys que es va descobrir, amb certa sorpresa, que el nèctar de les flors d’algunes plantes relacionades amb la planta del cafè contenien una quantitat significativa de cafeïna. Després d’uns anys d’especulació sobre quin podia ser el paper d’aquesta substància activa en les abelles (principals pol·linitzadors de les plantes del cafè), el grup de recerca de Newcastle ha publicat els resultats d’uns acurats estudis de comportament que posen llum sobre l’efecte que aquesta cafeïna pot tenir.

És sabut que en les distàncies mitges i llargues, les abelles utilitzen l’olfacte (l’òrgan del qual està ubicat a les antenes) per tal d’identificar les possibles fonts d’aliment floral. Un cop arribades a la flor, el seu petit cervell ha de realitzar un procés d’aprenentatge per tal de relacionar la olor que les ha portat fins allà amb el premi que han obtingut en arribar-hi. Aquest aprenentatge és clau per tal que la següent vegada no hagin d’iniciar de nou el procés de prova i error fins arribar a la font d’aliment. Segons sembla, en aquest procés d’aprenentatge, la cafeïna del nèctar estimularia la memòria de les abelles, facilitant el procés de relacionar l’olor que les ha portat fins a la flor amb el fet d’haver obtingut un sucós aliment. L’estudi realitzat pel grup de Newcastle, publicat recentment a la revista Science, comparava el procés d’aprenentatge de les abelles quan el nèctar contenia petites dosis de cafeïna o quan no en contenia gens. Els resultats van mostrar que aquest aprenentatge era tres vegades més eficient en presència de la cafeïna que en absència d’aquesta. Si bé encara és d’hora per dibuixar els mecanismes fisiològics precisos que governen aquest comportament, l’equip de recerca ha identificat certes regions del cervell de les abelles que s’activen en presència de la cafeïna.

Intel·ligència o automatisme? Hi ha algun factor qualitatiu que separi el pensament humà del de la resta d’animals? O la intel·ligència entre els diferents animals és, per contra, una qüestió únicament quantitativa (de diferents graus d’intel·ligència, per dir-ho així)? El pensament és allò que ens evita reaccionar de forma automatitzada davant d’un estímul. Estem asseguts a una butaca mirant un quadre i algú obre la porta. Segurament l’instint autòmat ens faria girar el cap immediatament cap a l’origen del so, però la nostra capacitat de pensar, de jutjar, ens atorga la llibertat de continuar llegint en cas que el nostre aprenentatge ens suggereixi que allò és un acte quotidià que no mereix més atenció o alarma. Mirat des d’aquest punt de vista no podem negar que un goril·la o un ximpanzé són animals intel·ligents. Potser el grau d’intel·ligència, mesurat quantitativament pel nombre de decisions possibles o el grau de sofisticació del raonament, sigui menor que el d’un ésser humà; però a nivell qualitatiu no podem dir que hi hagi diferències (és a dir, no podem dir que nosaltres ho som i ells no). Què passa, però, quan apliquem aquest criteri a altres animals? És intel·ligent un gos? i un ratolí? i un llargandaix? i una mosca? Hi ha algun moment en que la intel·ligència deixa de ser un grau (un animal és més o menys intel·ligent) per esdevenir un atribut (un animal és intel·ligent o no ho és)?

El debat sobre les diferències en el pensament animal no està, ni de lluny, tancat, i els insectes semblen un grup d’animals fascinant per formular-se aquestes preguntes. Per una banda trobem arnes que volaran irresistiblement cap a un estímul feromonal de forma automatitzada, però per l’altra coneixem insectes socials (com el cas de les abelles que prenen cafeïna) que en rebre un estímul olfactiu “escolliran” seguir-lo o no en funció d’un aprenentatge basat en experiències passades. Això ens porta irremediablement a la pregunta del principi: És aquest procés mecanísticament diferent al de la nostra memòria o els nostres raonaments? O es tracta únicament d’una diferència quantitativa, del nombre de coses que nosaltres podem recordar i processar en relació al que poden fer les abelles?

Referències
Science. 2013; 339(6124): 1202-04

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Biologia, Ecologia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a El dopatge de les abelles

  1. XeXu ha dit:

    Quines coses que publiquen al Science! És sabut que les abelles són molt treballadores, i com vols que facin la feina si no es prenen un bon cafè matinal! Està clar que els que en prenen fan la feina molt millor, això no és cap novetat, a mi també em passa!

  2. Gerard ha dit:

    Si és que en el fons no som tant diferents…!

    Per cert, no m’has donat temps ni penjar-lo al twitter! Gràcies per la lleialtat

  3. Anònim ha dit:

    Molt interessant Gerard, un altre exemple de la saviesa i les complexes estratègies de la natura. I la reflexió sobre la inteligència animal vs automatisme també m’ha agradat molt. Suposo que una de les caracterísiques importants que ens podria definir als humans, i que crec que els animals no posseeixen o en tenen menys, és la capacitat de lliure decisió, d’escollir tenir un comportament o fer una acció donada, independentment de l’entorn. És cert que en gran part estem “marcats” per la nostra base genètica i natura, però crec que donada una determinada situació, una abella no tria què “vol” fer (o li agrada la flor perquè té cafeïna, o no), però en canvi nosaltres sí, al menys en principi. De totes formes, és un tema de debat molt intens que ni molt menys està aclarit, i les coses tampoc són o negres o blanques.

  4. GG ha dit:

    Per cert, l’anònim soc jo…

  5. Gerard ha dit:

    No m’ha calgut veure el segon comentari per saber que el primer era teu.
    La cosa encara es complica més, doncs per poder utilitzar la paraula “vol” suposo que és imprescindible que l’ésser viu en qüestió tingui consciència d’ell mateix, no? Ningú no pot dir “jo vull” si no és conscient d’ell mateix. El problema (segons he pogut llegir) és que demostrar això empíricament és molt difícil, i la única manera real que tenim de saber-ho és preguntant-ho al subjecte. En el cas de malalts que estan en un estat més o menys vegetatiu, per exemple, resulta molt difícil saber si tenen consciència d’ells mateixos o no. Dels animals assumim que no és així per simple tradició i per intuïció, però demostrar-ho tampoc ho podem demostrar gaire… Uf, no acabaríem mai!

    De fet, una de les coses que em va començar a despertar interès per aquest debat és justament un llibre que em vas deixar tu: God and the new physics (d’un tal Paul Davies). Allà hi ha alguns capítols sobre aquest tema que són per llegir-los diverses vegades.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s