El dopatge de les abelles

Ens anuncien l’arribada de la primavera i acudeix a la nostra ment la postal cognitiva d’un cel blau i nítid, coronat per un sol radiant que escalfa un prat de colors mentre una munió d’insectes es passegen de flor en flor. Només hi falten uns violins de Vivaldi anunciant l’arribada del bon temps, i és que la pol·linització és una de les estampes més bucòliques i paradigmàtiques de la primavera. Però allò que per a nosaltres és una escena relaxada i pacífica, a la natura constitueix un autèntic acte de supervivència orquestrat, com tantes altres vegades, per una forta competència i afany de reeixir per sobre dels demés. De fet, el procés de pol·linització mediat pels insectes és fruit d’una rivalitat de milions d’anys d’evolució durant els que cada planta ha buscat les seves estratègies per tal que els insectes acudeixin a les seves flors i no a les del veí. N’hi ha que juguen la carta de produir més nèctar que les demés, d’altres han desenvolupat flors ben grans i acampanades per tal d’oferir confort i refugi als pol·linitzadors, i algunes fins i tot han dibuixat als seus pètals autèntiques pistes d’aterratge (només visibles amb la llum ultraviolada) per posar-ho més fàcil als insectes convidats. Però com s’ha explicat en entrades anteriors d’aquest bloc, la química és, sens dubte, la principal via de comunicació entre els insectes i les plantes.

Recentment uns investigadors de la Universitat de Newcastle (Anglaterra) han fet una descoberta que afegeix el dopatge a la llista d’estratègies que les plantes tenen a l’abast per tal de guanyar aquesta competició pel pol·linitzador. Ja fa alguns anys que es va descobrir, amb certa sorpresa, que el nèctar de les flors d’algunes plantes relacionades amb la planta del cafè contenien una quantitat significativa de cafeïna. Després d’uns anys d’especulació sobre quin podia ser el paper d’aquesta substància activa en les abelles (principals pol·linitzadors de les plantes del cafè), el grup de recerca de Newcastle ha publicat els resultats d’uns acurats estudis de comportament que posen llum sobre l’efecte que aquesta cafeïna pot tenir.

És sabut que en les distàncies mitges i llargues, les abelles utilitzen l’olfacte (l’òrgan del qual està ubicat a les antenes) per tal d’identificar les possibles fonts d’aliment floral. Un cop arribades a la flor, el seu petit cervell ha de realitzar un procés d’aprenentatge per tal de relacionar la olor que les ha portat fins allà amb el premi que han obtingut en arribar-hi. Aquest aprenentatge és clau per tal que la següent vegada no hagin d’iniciar de nou el procés de prova i error fins arribar a la font d’aliment. Segons sembla, en aquest procés d’aprenentatge, la cafeïna del nèctar estimularia la memòria de les abelles, facilitant el procés de relacionar l’olor que les ha portat fins a la flor amb el fet d’haver obtingut un sucós aliment. L’estudi realitzat pel grup de Newcastle, publicat recentment a la revista Science, comparava el procés d’aprenentatge de les abelles quan el nèctar contenia petites dosis de cafeïna o quan no en contenia gens. Els resultats van mostrar que aquest aprenentatge era tres vegades més eficient en presència de la cafeïna que en absència d’aquesta. Si bé encara és d’hora per dibuixar els mecanismes fisiològics precisos que governen aquest comportament, l’equip de recerca ha identificat certes regions del cervell de les abelles que s’activen en presència de la cafeïna.

Intel·ligència o automatisme? Hi ha algun factor qualitatiu que separi el pensament humà del de la resta d’animals? O la intel·ligència entre els diferents animals és, per contra, una qüestió únicament quantitativa (de diferents graus d’intel·ligència, per dir-ho així)? El pensament és allò que ens evita reaccionar de forma automatitzada davant d’un estímul. Estem asseguts a una butaca mirant un quadre i algú obre la porta. Segurament l’instint autòmat ens faria girar el cap immediatament cap a l’origen del so, però la nostra capacitat de pensar, de jutjar, ens atorga la llibertat de continuar llegint en cas que el nostre aprenentatge ens suggereixi que allò és un acte quotidià que no mereix més atenció o alarma. Mirat des d’aquest punt de vista no podem negar que un goril·la o un ximpanzé són animals intel·ligents. Potser el grau d’intel·ligència, mesurat quantitativament pel nombre de decisions possibles o el grau de sofisticació del raonament, sigui menor que el d’un ésser humà; però a nivell qualitatiu no podem dir que hi hagi diferències (és a dir, no podem dir que nosaltres ho som i ells no). Què passa, però, quan apliquem aquest criteri a altres animals? És intel·ligent un gos? i un ratolí? i un llargandaix? i una mosca? Hi ha algun moment en que la intel·ligència deixa de ser un grau (un animal és més o menys intel·ligent) per esdevenir un atribut (un animal és intel·ligent o no ho és)? El debat sobre les diferències en el pensament animal no està, ni de lluny, tancat, i els insectes semblen un grup d’animals fascinant per formular-se aquestes preguntes. Per una banda trobem arnes que volaran irresistiblement cap a un estímul feromonal de forma automatitzada, però per l’altra coneixem insectes socials (com el cas de les abelles que prenen cafeïna) que en rebre un estímul olfactiu “escolliran” seguir-lo o no en funció d’un aprenentatge basat en experiències passades. Això ens porta irremediablement a la pregunta del principi: És aquest procés mecanísticament diferent al de la nostra memòria o els nostres raonaments? O es tracta únicament d’una diferència quantitativa, del nombre de coses que nosaltres podem recordar i processar en relació al que poden fer les abelles?

Referències
Science. 2013; 339(6124): 1202-04