Tal dia com avui: Es publica l’estructura de l’ADN

Permeteu-me que avui m’enrolli més; no només la temàtica s’ho val, sinó que avui celebro el meu aniversari…

---

El jove biòleg James Watson i el físic Francis Crick van ser considerats durant un temps els bufons del laboratori de Cavendish (Cambridge) per la seva forma poc ortodoxa de buscar l’estructura de l’ADN. Els companys que passaven pel seu laboratori se’n feien creus de que aquell parell d’investigadors desmuntessin els suports per a tubs d’assaig i matraus del laboratori i els reconvertissin en una mena de “mecano” per donar forma als diferents models tridimensionals que podrien explicar l’estructura de l’ADN. Però aquesta és només una de les moltes anècdotes que s’amaga darrere la història d’aquest descobriment, i és que el camí per al descobriment de la doble hèlix d’ADN és el resultat final de disputes, traïcions, enveges i, sobretot, passions.

Resulta molt difícil fer un resum ràpid del bodevil que es va viure a Cambridge durant aquells anys, per no dir que segurament hi haurà tantes versions com joglars que narrin la llegenda, però un dels aspectes més controvertits (o sucosos) de la història és el paper de Rosalind Franklin, una jove investigadora que treballava a uns quilòmetres de Watson i Crick, però amb qui amb prou feines s’haguessin saludat si s’haguessin creuat pel carrer.

Posem la pel·lícula en context:

Per un costat tenim a Rosalind Franklin (i el seu estudiant Raymond Gosling), que va optar per una estratègia investigadora més experimental. Franklin es dedicava o obtenir cristalls d’ADN i difractar-los (fotografiar-los) amb un aparell de raig X. Aquesta tècnica, encara utilitzada avui en dia per a esbrinar estructures de grans molècules com ara proteïnes, proporciona una estranya fotografia (anomenada “patró de difracció”) que, degudament interpretada, pot donar una idea força acurada de l’estructura d’aquella molècula. Doncs bé, segons sembla Franklin era una experta obtenint aquests patrons de difracció i, de fet, posseïa la millor fotografia de l’ADN que el món havia obtingut mai. Però la interpretació d’aquestes imatges no és trivial, i la que en va fer Franklin s’allunyava excessivament de la realitat.

Per altra banda tenim al tàndem Watson i Crick, que duien a terme una recerca més teòrica i que consistia essencialment en agafar totes les dades conegudes sobre aquesta molècula i construir models (tipus mecano) que fossin coherents amb aquestes dades. Però ai l’as! Resulta que les imatges que tenien ells de l’ADN eren més aviat precàries, i no els permetia obtenir-ne prou dades com per acabar el trencaclosques.

Com bé us podeu imaginar, una col·laboració entre els dos equips hagués estat realment prolífica, però les relacions humanes són complicades de mena. Segons sembla Franklin es resistia a cedir les seves imatges. Quan finalment, diguem-ho d’una forma neutral, Watson i Crick van tenir accés a aquestes imatges, van poder obtenir unes dades crucials per a la construcció del seu “mecano” que, ara si, es corresponia amb l’estructura tridimensional de la molècula d’ADN.

Si bé les imatges de R. Franklin van ser essencials per a l’elucidació de l’estructura final (reconegut posteriorment pels propis autors), el fet que no es tractés d’una col·laboració va excloure a Rosalind Franklin de la publicació final, on ni tan sols es citen les imatges de la jove cristalògrafa. Rosalind Franklin va morir prematurament cinc anys més tard d’aquesta publicació, mentre que James Watson i Francis Crick, juntament amb el seu director, van rebre el nobel de fisiologia nou anys després de la publicació dels resultats. Franklin va quedar descartada d’aquest premi ja que, segons l’acadèmia dels premis nobel, mai s’atorguen guardons de forma pòstuma, de manera que ens quedarem sense saber si la història dels premis nobel hagués reconegut a Rosalind Franklin la seva contribució al descobriment de l’estructura de l’ADN, redactant un final feliç per a aquesta història.

Un darrer apunt

Els descobriments científics sempre són el resultat d’un cocktail de serendipitat (el que es malanomena “casualitat”), deductivisme purament teòric i empirisme o informació experimental. Però hi ha un quart element, aparentment molt poc científic, que és l’olfacte o la intuïció. No es tracta d’una cosa innata, ni màgica, sinó d’un sentit que desenvolupa aquell que ha estat anys investigant amb la ment oberta. La conversió entre les difraccions de raig X de Rosalind Franklin i l’estructura tridimensional no era gens trivial, i un dels factors que va guiar a Watson i Crick fins a l’estructura final va ser quelcom tan intuïtiu com la bellesa. Segons diuen els propis autors, la bellesa i harmonia de l’estructura que van trobar era tal que costava d’imaginar que la natura hagués escollit un disseny més groller o barroc per a la molècula de la vida.

Us deixo amb un document preciós i de gran valor divulgatiu que em va arribar a la pantalla fa uns dies. Es tracta de la traducció d’una carta que Francis Crick va escriure al seu fill explicant la descoberta que estaven a punt de fer:

http://www.cuantaciencia.com/ciencia/hijo-crick-estructura-adn