Albert Einstein va definir el dia de la caiguda de la bomba atòmica a la ciutat d’Hiroshima com “el més negre de la meva vida” i Robert Oppenheimer, pare de la bomba, va fer famosa aquella frase: “Maleeixo el meu cervell”. Eren científics obcecats per la recerca, cecs a qualsevol cosa que no fos el propi descobriment científic, fins al punt de no valorar quines conseqüències podia tenir aquella tecnologia en la resta d’éssers vius. Però la ciència no és neutral i es va iniciar un important debat dins la comunitat científica sobre la falsa independència del científic en la carrera armamentística. El gest definitiu va venir de la mà del filòsof i matemàtic britànic Bertrand Russell, que va esperonar els científics perquè assumissin responsabilitats pels seus actes. Russell va enviar una carta a Einstein proposant-li que convoqués una conferència de científics amb el propòsit de discutir quines accions calia dur a terme per tal d’evitar una guerra nuclear. Einstein va acollir aquesta proposta amb els braços oberts. “Hem de preguntar-nos què podem fer per impedir un conflicte armat el resultat del qual només pot ser catastròfic per a totes les parts”. Si bé Albert Einstein va morir abans de que la trobada tingués lloc, el projecte va tirar endavant i va culminar el 9 de juliol de 1955 amb l’elaboració d’un manifest signat per onze científics de fama mundial a la ciutat de Pugwash, Nova Escòcia. El manifest Pugwash, també conegut com “manifest Russel-Einstein”, va suposar una històrica ruptura amb l’auto indulgència de la comunitat científica respecte les conseqüències que poguessin tenir els usos dels seus descobriments.
Han passat cinquanta-vuit anys des d’aquell gest i sembla ser que cap descobriment científic ha tingut un impacte tan ràpid i destructiu com l’energia atòmica. Però el cert és que el debat sobre les conseqüències nocives dels descobriments científics està lluny d’ocupar un lloc destacat dins la pròpia comunitat científica. Estem entrant en terrenys tan pantanosos (a mig i llarg termini) com la manipulació genètica, la creació de nous organismes unicel·lulars o l’alteració del clima a voluntat i, en canvi, sembla que el debat sobre les conseqüències d’aquesta recerca es produeix més a fora que a dins de la comunitat científica. Esperem no haver de viure un nou Hiroshima per tal que es torni a obrir un parèntesi en aquesta obcecació cega per la recerca.
cosadegats.wordpress.com 
El problema és que els descobriments científics no són dolents per ells mateixos, solen tenir una aplicació positiva, o potser neutra, però sempre hi ha algú que els dóna la volta per obtenir beneficis econòmics, armamentístics o de poder. Se’n pot treure suc, i algú se n’aprofita. La ciència no busca la destrucció, però fent servir convenientment aquesta ciència ja saps tot el que es pot aconseguir. El problema, doncs, no està en la investigació, sinó en les persones, com sempre.
Efectivament, però el debat continua obert: El científic pot rentar-se totalment les mans del seu descobriment, alegant que és un altre qui n’ha fet un mal ús? Alerta, perquè segons quina sigui la resposta, la següent pregunta és si l’enginyer que desenvolupa material bèl·lic pot també rentar-se’n les mans, alegant que no és ell qui prem el gallet…