Molècules que ressuciten quan es fa fosc

Sense ànim de sembrar la paranoia col·lectiva, he de començar el post advertint que allò que entenem per “aigua fresca” (d’un riu, d’una font o fins i tot d’una garrafa) conté, en realitat, restes de certes molècules contaminants que difícilment es poden eliminar durant la potabilització. D’entre els clàssics infiltrats en la nostra preuada i cristal·lina aigua potable hi trobem els anomenats disruptors endocrins. Es tracta de molècules amb capacitat d’alterar els cicles hormonals animals (per si algú no s’ha sentit al·ludit, afegirem “inclosa l’espècie humana”). Es troben en quantitats molt petites, i encara s’està investigant quines implicacions pot tenir a la llarga en els humans, però el que la ciència ja pot afirmar és que modifiquen certes característiques sexuals en els animals aquàtics (peixos, crustacis), provocant fins i tot hermafroditisme (presència de l’aparell sexual masculí i femení a la vegada). Sigui com sigui, un dels aspectes que contribuïa a que miréssim cap a una altra banda sense patir una torticolis aguda per remordiment de consciència era la certesa de que moltes d’aquestes substàncies es degradaven (i, per tant, deixaven de ser actives) amb l’exposició a la llum del sol. Recentment, però, uns científics de la Universitat d’Iowa han posat aturador a tanta felicitat, demostrant que algunes d’aquestes substàncies que “morien” en ser exposades a la llum solar, “podien tornar a la vida durant la nit”. Els experiments s’han dut a terme amb un contaminant provinent de les hormones utilitzades per engreixar bestiar (prohibit, pel que es veu, a Europa, però molt utilitzat als EEUU), i l’equip d’investigació que els ha dut a terme (dirigit pel Dr. Kolodziej) encara se’n fa creus. Els nordamericans, que gaudeixen d’allò més posant-li un toc de color a les notícies, ja ho han titulat amb un “Hormone disruptors rise from the dead” (Els disruptors endocrins ressuciten de la mort).

Un cop més, la natura ens demostra que quan un científic et mira als ulls i et diu “això no suposa cap risc; hem demostrat que…” cal recordar que les veritats científiques són veritats fins que es demostra el contrari. Òbviament, això no vol dir que no ens haguem de creure res del que demostra i consensua la comunitat científica (a les nostres llars tenim milers d’exemples que demostren fins a quin punt hi podem confiar), però ull viu amb tot allò que fa referència als efectes a llarg plaç d’una molècula, una força o un fenomen en general. Des d’un punt de vista del mètode científic és molt fàcil demostrar l’efecte d’una molècula sobre el cos humà, però molt difícil garantir-ne la seva innocuïtat.

Referències
State of the Science of Endocrine Disrupting Chemicals 2012 (WHO, 2012):
http://www.who.int/ceh/publications/endocrine/en
Qu, S. et al. Science http://dx.doi.org/10.1126/science.1243192 (2013).