Al ritme del sol… i de la lluna

brain-powerSi ens despertem una nit cap a quarts de cinc del matí i ens posem un termòmetre (s’ha de tenir molta curiositat per fer-ho), podrem comprovar com el nostre cos assoleix una temperatura corporal mínima. Aquesta temperatura va augmentant progressivament al llarg del dia, és màxima cap a mitja tarda (a les 19:00h si fa no fa) i torna a davallar progressivament a mesura que avança la nit. És un cicle intrínsec; si mai per desgràcia ens tanquessin en una habitació sense llum, el cicle continuaria bategant exactament al mateix ritme. Però -ai l’as!- si agafem un avió i viatgem a una longitud allunyada del planeta terra, la sortida i la posta del sol reprogramaran en pocs dies el nostre rellotge biològic, fent-lo bategar de nou al ritme de la llum i la foscor, però d’una forma tan autònoma que no depèn de la sortida i la posta del sol per mantenir-lo. Són els anomenats cicles circadians, governen l’activitat de determinades funcions vitals del nostre organisme, i ja fa temps que han fascinat a estudiosos de la biologia animal.

Però i la lluna? També té un cicle regular d’uns 29.5 dies aproximadament. És també capaç de posar en marxa un rellotget que bategui de forma autònoma? Uns investigadors de la Universitat de Basilea van decidir estudiar la qualitat del son recollint registres d’electroencefalograma durant les fases de son profund (o NREM) en persones voluntàries i es van trobar amb fascinant resultat que durant els dies de lluna plena la “profunditat” del son es reduïa un 30%, el temps fins a agafar el son s’incrementava 5 minuts de mitjana i la durada total del son es reduïa uns 20 minuts. Els voluntaris, que en cap moment de l’estudi van saber quina era la finalitat d’aquest ni -per descomptat- la relació que podia tenir amb la lluna, també van manifestar un pitjor descans durant aquests dies.

El següent pas en el camí per satisfer la curiositat infinita és, evidentment, trobar els mecanismes moleculars que regeixen aquest fenomen, però -és clar- obrir una persona per extreure’n les proteïnes cel·lulars seria anar massa lluny, de manera que els científics han agafat com a model d’estudi un curiós poliquet, un cuc marí que habita els esculls de corall. Segons sembla, aquest modest animal té un cicle circadià (dia-nit) que regula les escapades per aconseguir menjar, i un cicle lunar que regula la posta d’ous. Els dos cicles funcionen de forma independent quan s’anul·la un dels dos, però s’influencien mútuament quan coexisteixen. És a dir, el cicle diari s’allarga o s’escurça en funció del moment del cicle lunar en què es troba l’animaló. El grup que ho investiga (liderat per la Dra. Tessmar-Raible, de la Universitat de Viena) ja ha trobat les primeres evidències del mecanisme molecular del cicle lunar i de la seva influència en el cicle dia-nit. No és aquest el lloc per entrar en detalls, però sembla ser que el cicle lunar no faria expressar -com es pensava inicialment- gens diferents, sinó que en modificaria la seva activitat.

Bé, ja sé que algú podria pensar que etudiar un diminut cuc que habita les barreres de corall és una elecció extremadament excèntrica i anecdòtica, però el cert és que quan es mira la natura des d’una òptica bioquímica, els humans no som tan diferents d’aquests animalons aquàtics.

Portem tants milers d’anys convivint amb el sol i la lluna que el que seria estrany és que no tinguessin cap mena d’influència sobre nosaltres. Deixant de banda el tema gravitacional (que, si bé pot actuar sobre grans masses com l’aigua, no està clar que ho pugui fer sobre nosaltres), n’hi ha prou en passejar pel camp una nit de lluna plena per prendre consciència de fins a quin punt la nit és menys nit. Les plantes no aturen del tot la fotosíntesi, alguns insectes diürns mantenen l’activitat i els mamífers depredadors es freguen les mans davant la facilitat de trobar preses. No és d’estranyar, doncs, que l’evolució ens hagi “convidat” a tenir un son menys profund durant les nits en que la natura bull d’activitat. El que trobo realment sorprenent és que el nostre cos tingui aquest automatisme capaç de continuar bategant als ritmes del sol i de la lluna fins i tot quan aquests no es fan visibles.

Referències
Resultats del grup de la  Dra. Tessmar-Raible a Nature news
Curr Biol. 2013 Aug 5;23(15):1485-8

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Biologia. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Al ritme del sol… i de la lluna

  1. XeXu ha dit:

    Per no parlar dels homes llop que surten quan hi ha lluna plena…

    La tria del cuc en qüestió no és d’estranyar, ja sabem que no és el primer que es fa servir.

    A mi m’ha vingut un dubte de l’inici del teu article. Comentes que el cicle solar pel que fa a la temperatura es manté fins i tot si hi ha absència de llum, però és clar, en altres punts, s’adapta al que seria les hores d’il·luminació. La pregunta és si hi ha un factor intrínsec també, en funció de l’activitat de la persona, o és igual per tothom. M’explico, que el moment de mínima temperatura siguin les 5h sembla lògic ja que el cos porta diverses hores dormint i el ritme metabòlic és inferior. Després, a les 19h de la tarda, entre digestions i altres mandangues potser és normal que la temperatura pugi. Però les persones que treballen de nit, per exemple? Mantenen aquest ritme de totes maneres, o ells a les 5h no tenen una vall de temperatura?

  2. Pons ha dit:

    Si hi penso aquesta nit a quarts de cinc del matí em posaré el termòmetre! Si em desperto sense despertador es clar… sinó, es igual… un altre dia serà…

    D’acord, doncs si la meva companya de llit es queixa que no dorm bé perquè ronco ja li diré que no es culpa dels meus roncs, que es cosa de la lluna que li afecta. Segur que s’ho pren d’allò més comprensivament…

  3. Gerard ha dit:

    Segurament les persones que fan horaris una mica creuats deuen portar un desajust que Déu n’hi dó i, en tot cas, serien objecte d’un interessant estudi. El que sí que està clar és que si tu portes horari “solar” i te’n vas a Amèrica (dormint a les hores que ho fan allà habitualment) pots trigar una setmaneta a modificar el teu cicle de pressió arterial, temperatura i certes hormones. És a dir, que durant aquests primers dies el teu mínim no estarà a les cinc de la matinada, sinó cap a les vuit de la tarda.

    Pons, moltes gràcies per llegir-me i comentar-me. Espero haver-te ajudat en les teves dificultats conjugals, però bé, no et facis moltes il·lusions; posar la culpa als astres és un recurs molt utilitzat, i em temo que amb el temps ha degut perdre credibilitat… 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s