En la biomecànica està la bellesa

Si teniu la curiositat (i el temps) d’observar el cel durant les tardes de tardor o primavera sereu testimonis d’un fenomen natural que es repeteix anualment des de fa milions d’anys i per al qual gaudim d’una posició privilegiada: la migració dels ocells. A l’hivern, desenes d’especies d’aus arriben a les nostres latituds provinent del nord d’Europa, on probablment moririen per les temperatures excessivament baixes que s’hi enregistren. Al mateix temps, unes altres desenes d’espècies segueixen el mateix instint per abandonar el nostre pais en direcció al continent africà, on els espera un hivern més moderat. Així ho fan les orenetes, els estornells o els falciots. Però qui hagi tingut la sort d’enxampar un grup d’aus de gran envergadura arribant o abandonant casa nostra, haurà pogut presenciar la característica V dibuixada al cel. Ocells com els flamencs, les cigonyes o les oques utilitzen indefectiblement aquesta disposició geomètrica en els seus viatges de llarga distància. Però el motiu pel qual adopten una formació de V en els vols llargs ha estat, fins fa poc, objecte de controversia entre la comunitat científica. Les dues hipòtesis més versemblants per a descriure aquest comportament eren el seguiment d’un líder o la cerca d’una major eficiència en el vol. Però en tots dos casos, els arguments proposats eren més intuïtius o especulatius, que no pas científics.

Recentment la revista Nature ha publicat un acurat estudi que desvetlla d’una forma contrastada la resposta al perquè d’aquesta formació. Aprofitant un projecte de reintroducció de l’Ibis ermità (l’ocell de la fotografia) a Europa, el grup de recerca (una col·laboració entre investigadors britànics, alemanys i austríacs) ha dut a terme estudis biomecànics i d’aerodinàmica del vol d’aquests elegants ocells. Els resultats, publicats el passat mes de gener, mostren d’una forma clara com els ocells sincronitzen el batec de les ales per tal de minimitzar els efectes de les corrents descendents generades pel vol del seu company de davant i, alhora, aprofitar-ne les ascendents. Resulta sorprenent veure com aquests ocells són capaços de sincronitzar el vol a un nivell tan sofisticat i, de fet, els mateixos investigadors havien desestimat inicialment la hipòtsei per ser excessivament complexa. El següent pas de la recerca és desvetllar si és la visualització dels companys o la sensibilitat a les turbulències de l’aire el que els guia per adoptar aquesta formació.

M’imagino que resulta, en certa manera, inevitable que ens mirem la natura des d’una perspectiva antropocèntrica. Analitzem els reptes de la vida i les seves solucions des del punt de vista de les nostres habilitats i capacitats, i ens resulta difícil de pensar (o d’entendre) que l’evolució hagi fet front a alguns d’aquests reptes amb eines que poc tenen a veure amb l’ús de la raó. Construir un niu en forma de bossa, seguir una migració de milers de quilòmetres o optimitzar el vol per tal d’adaptar-lo a les turbulències dels que volen a prop nostre esdevé un repte altament sofisticat per a l’ésser humà. L’evolució ha jugat amb nosaltres la carta de la raó, i és per això que des de fa milions d’anys ens enfrontem a la incertesa utilitzant pensaments lògics. No entraré ara a discutir si aquesta carta -la de la raó- ha estat o no ben jugada (personalment crec que sí), però el vol en V dels Ibis és un exemple del preu que hem hagut de pagar per absorvir informació essencialment visual, processar-la lògicament i obrar en conseqüència: perdre el potencial de l’instint i l’ús d’altres sentits diferents al de la vista per llegir el món. Crec que és un preu que val la pena pagar, però que fa encara més interessants misteris com el del vol en V, que molt elegantment han desvetllat aquest grup d’investigadors.

Referències
Nature 2014; doi:10.1038/nature12939:399-402