La natura i les lleis de la natura estaven amagades en la nit; Déu digué “Que hi hagi Newton” i tot va ser llum. Aquest epitafi, escrit pel poeta Alexander Pope, però no inscrit a la tomba per oposició de l’Abadia de Westminster, defineix quasi sense exagerar la contribució que Isaac Newton ha fer a la ciència. M’atreviria a dir que cap altre personatge a la història de la ciència ha aportat tant sobre les lleis que governen la natura com Isaac Newton.
Newton va descriure la llei de la gravitació universal i les tres lleis del moviment en que es basa tota la mecànica clàssica utilitzada avui en dia en la física macroscòpica i en enginyeria; va desciure també com es produeix el moviment orbital d’aquells cossos que no es desplacen linealment sinó circularment; en el camp de l’òptica va descobrir com la llum es descomposa en els diferents colors de l’espectre i va predir que aquesta no estava formada només d’ones, sinó que es comportava com una partícula, un concepte que abordaria segles més tard la física quàntica; va proporcionar una demostració matemàtica de les lleis de Kepler sobre el moviment dels planetes i va predir les trajectòries dels cometes, descobriments que el van portar a la invenció (juntament amb G. Leibnitz) del càlcul infinitessimal, una eina matemàtica essencial per a l’estudi de les ciències exactes d’avui en dia.
Des d’un punt de vista personal, el caràcter de Newton era particularment discret i solitari. Justament en el desenvolupament del càlcul infinitessimal hi trobem un exemple que mostra fins a quin punt aquest científic brillant anava a la seva. Explica la història que Halley el va anar a visitar obsessionat per trobar una demostració matemàtica a les experimentals lleis de Kepler. El bo de Halley li va preguntar com seria l’òrbita d’un planeta sotmès a una força d’atracció cap al sol inversament proporcional al quadrat de la seva distància. Newton li va contestar immediatament que havia de ser el·líptica. Halley no va dubtar a preguntar-li com ho sabia. “Com? Ho he calculat”. Resulta que Isaac Newton havia desenvolupat un nou sistema de càlcul, havia calculat com havien de ser les òrbites dels planetes i no ho havia dit a ningú. De fet, devem a l’estupefacció de Halley gran part de l’herència intel·lectual de Newton, doncs va ser ell qui el va animar a publicar-ho i va finançar l’obra mestra d’Isaac Newton: “Philosophiae Naturalis Principia Mathematica”
Com veieu, un personatge ben curiós, amb una visió privilegiada dels engranatges del món i mogut per una curiositat tan simple i sincera com la que pugui tenir un nen quan observa la natura. Mai sabrem del cert si va ser per humilitat o per excentricitat, però així es va definir ell mateix cap al final dels seus dies:
No sé com em deu veure el món, però al meu entendre, em sembla que he estat només com un nen que juga a la vora del mar, i que es diverteix buscant de tant en tant una pedra més polida i una conquilla més bonica del normal, mentre que el gran oceà de la veritat s’exposava davant meu completament desconegut.
cosadegats.wordpress.com 
Vaig llegir un llibre de ficció històrica força ben parit i el personatge de Newton era important. El que quedava clar és que era un paio molt peculiar! A banda d’això, els seus treballs són cabdals, és clar, però jo em quedo amb la idea que era una mica friki! Ah, i l’únic que no va fer va ser rebre un cop de poma al cap!
Mira, això de la poma no ho sabia…!
Ets tan ràpid comentant que si et descuides fas el comentari abans que es compleixi l’efemèride… 😉
Pope no anava errat. Newton és, en el meu imaginari, com una força de la Natura.