La higiene de les paneroles

Hi ha animals que ens cauen en gràcia i d’altres que, en canvi, arrosseguen pesades etiquetes de despreci. És inevitable; els prejudicis socials, els arquetips o les coses que associem a cada bestiola ens la poden fer agradar o detestar. En aquest sentit, la major part de mamífers ens cauen en gràcia, i fins i tot el porc, que s’alimenta amb una ansietat expansiva com si cada àpat fos l’últim, és capaç de commoure’ns quan el veiem en forma de cria ensumant l’objectiu d’una càmera de televisió. La classe (nivell taxonòmic) dels insectes, en canvi, no gaudeix de tanta condescendència. Potser tenen la desgràcia de pertànyer a una escala de mides de la que no en podem apreciar els detalls, o potser sigui el pessigolleig que el seu moviment ràpid (i aparentment erràtic) produeix per damunt la nostra pell. El cas, però, és que sense massa motiu aparent odiem els artròpodes de sis extremitats que van movent les seves antenes en busca d’estímuls. En aquest sentit, una de les espècies que en surt més malparada és la dels escarabats. No tant els piloters, que encara ens fan certa gràcia amb els seus moviments patosos i lents, sinó els de cuina (les paneroles), que corren pel terra de la cuina o de la dutxa i ens ericen els pèls de l’esquena només de pensar en el “crec” que faran quan els aixafem. Els associem a la manca d’higiene i, de fet, és prou cert que la seva proliferació depèn estrictament del fet que puguin trobar restes d’aliments per algun forat de la cuina, però quan ens mirem les coses des de la seva escala, resulta que aquestes bestioles són extremadament netes, molt més (per descomptat) que aquell porquet que ens feia riure quan saludava a la càmera.

Aquest mes de febrer la prestigiosa revista PNAS (Proceedings of the National Academy of Science) ha fet públic un estudi en que s’evalua el que en anglès s’anomena grooming, activitat que realitzen els animals per mantenir neta la seva pell o el seu pèl. Resulta que les llargues antenes de les paneroles són el seu òrgan principal de comunicació amb l’entorn. Les antenes els permeten trobar l’aliment, trobar la parella o fins i tot allunyar-se dels depredadors, però per tal que aquestes funcionin a ple rendiment és imprescindible que la seva superfície estigui permanentment neta i lliure d’impureses. Les paneroles, com tots els insectes, secreten una mena de cera que els permet impermeabilitzar la cutícula. A més, tal i com s’ha dit anteriorment, tenen la desgràcia d’haver de buscar el seu aliment per aquells racons on s’acumula la nostra brutícia, fet que les obliga a estar constantment envoltades de residus orgànics. Segons han pogut constatar les investigadores del treball (col·laboració entre un laboratori rus i un de nordamericà), les paneroles afronten aquest problema netejant-se constantment les llargues antenes. Tal i com mostra el vídeo, si ens les mirem de ben a prop podrem veure com les bestioles es llepen obsessivament les antenes per mantenir-les netes. El bloqueig d’aquesta activitat, en canvi, les inhabilita per poder dur a terme les seves activitats comunicatives.

Mirats amb la perspectiva que correspon, doncs, podríem dir que els escarabats de cuina són uns éssers extremadament nets, amb uns hàbits higiènics fins i tot més obsessius dels que puguem tenir nosaltres, però marcats per una etiqueta obscura originada, probablement, del fet que s’alimenten justament dels nostres hàbits poc higiènics a la cuina.

Tan a prop i tan lluny a la vegada.  Suposo que és natural tendir a trobar virtuts en aquelles espècies animals que són més semblants a nosaltres. Admirem coses del comportaments dels gats, dels gossos o dels conills en part perquè són mamífers, hi notem certes semblances i estan en una escala en la que ens podem equiparar fàcilment. Els insectes, en canvi, els tenim sovint molt més a prop, però la distància evolutiva i de mida que ens separa fa que apreciar-ne les virtuts no ens resulti tant espontani. Si poguéssim apropar-nos-hi, però, descobriríem un món fascinant i molt més evolucionat del que els prejudicis simplistes ens fan veure. No tenen sistema límbic i, per tant, assumim que tampoc tenen sentiments ni perceben emocions, però dins la classe dels insectes hi trobem formigues que s’orienten pel desert calculant la posició del sol, d’altres que ho fan guiats per la via làctea, hi trobem insectes socials, com les termites, amb un grau d’organització espectacular, capaces de construir una ciutat amb “llars d’infants”, “magatzems”, etc.; o d’altres, com les abelles que han desenvolupat un llenguatge prou sofisticat  (més que alguns dels mamífers que poblen el planeta) com per explicar a les seves companyes la localització exacta d’un camp de flors.De vegades les mides ens separen i des de la nostra veiem rudesa i insignificància on en realitat hi ha tot un món de bellesa i sofisticació. Com sempre, però, per estimar s’ha de conèixer.

Referències
PNAS 2013; doi: 10.1073/pnas.1212466110