En el temps que a la Terra passen 25 dies, 9 hores i 7 minuts, el nostre sol completa també una volta sobre sí mateix. Aquest moviment de rotació estel·lar és, de fet, el responsable de que fa uns 4500 milions d’anys una massa de pols quedés atrapada per la seva gravetat i es posés a orbitar al seu voltant. Els planetes amb que compartim el sistema solar no són altra cosa que agrupacions d’aquesta pols i és per això que, com els altres planetes de sistemes solars coneguts, orbiten més o menys en el pla equatorial del sol. Però la ciència és exploració constant i, especialment quan es tracta de la recerca de l’univers, no es pot donar res per fet. Un grup de recerca de la NASA ha descobert per primera vegada un sistema solar que incompleix aquesta màxima. La informació primària ha vingut del telescopi espacial Kepler, llençat a l’espai amb l’objectiu d’explorar sistemes solars dins de la Via làctia. En el seu exhaustiu escrutini, el telescopi ha identificat un sistema solar situat a uns 2800 anys llum de nosaltres i format per dos planetes que orbiten al voltant del seu sol amb un angle d’aproximadament 45º. Per als terrícoles pocs avesats a la recerca espacial aquest descobriment ens pot semblar una anècdota capriciosa, però el cert és que ha suposat una gran sorpresa per a les persones que consagren la seva vida a l’exploració de l’espai. El motiu que s’amaga al darrere d’aquesta peculiar forma d’orbitar s’ha pogut esbrinar gràcies a un altre telescopi, el Keck I (aquest cop terrestre, situat a Hawaii). Aquest segon telescopi ha pogut determinar la velocitat a la qual l’estrella en qüestió viatja a través de l’espai, establint una hipòtesi per a la inclinació de les òrbites. Segons sembla, es tracta d’un joc d’atraccions segons el qual un cos celeste proper provoca una atracció gravitacional tan forta que inclina les òrbites dels planetes. Per la seva banda, els dos planetes del sistema tenen les seves translacions coordinades de tal manera que s’estiren mútuament, mantenint-se els dos en el mateix pla inclinat. Tot plegat, un batibull d’atraccions celestes que dóna una idea de fins a quin punt tots els cossos de l’univers s’influencien mútuament.
|
Les veritats científiques són, per definició, veritats temporals. Això no vol dir -òbviament- que tinguin poc valor, o que siguin efímeres (el temps és infinit), sinó que són vàlides fins que alguna altra veritat les supera o les complementa. En el fons, una veritat científica vindria a ser (com més o menys expressa G. Wagensberg) una explicació d’un fenomen el més versemblant possible i compatible amb totes les observacions experimentals. Qualsevol experiment que contradigui aquesta veritat, o qualsevol veritat alternativa que sigui més versemblant, anul·larà la primera. Aquest descobriment és un de tants que han trencat petits paradigmes científics, i que han requerit coratge i obertura de mires per tirar-lo endavant. |
Referències
Science 2013; 342:331-334
cosadegats.wordpress.com 
Ens fixem sempre en la física de partícules, que sembla regida per les seves pròpies lleis, però la física ‘celeste’ no es queda curta. El que s’entén com a comportament normal dels planetes, de les estrelles i de tots els altres cossos, sempre troba la seva excepció, que canvia una mica la percepció del patró existent. I això de trobar patrons també és molt humà, necessitem sempre que les coses tinguin un ordre definit.
Bon apunt aquest de les veritats científiques, ben cert que no es pot donar res per segur, només comptem amb les explicacions més vàlides en un moment determinat.
En resum, que vivim en una univers en el qual quan trobem un patró de comportament més tard descobrim que fot el que li dona la gana.